Ara que encara me'n recorde

Primer de batxiller vaig seguir cursant-lo en les Escoles Teide, les de don Esteban i els seus germans. Pareix que, al tractar amb futurs batxillers la cosa, quant al maltractament físic, s’hi anava suavitzant una mica. Poca història. Vaig aprovar en juny. Tot menys el dibuix, assignatura que tampoc vaig aprovar en setembre i que significà el vertader mur en els meus anys de batxillerat: sempre passava el curs arrossegant el dibuix del curs anterior. Segon vaig fer-ho a l'Institut Lluís Vives, ja a València. Calia formar al preciós claustre de l'antic convent d’agustins i cantar el 'Cara al sol' tots els matins abans d'entrar a l'aula. D’aqueix curs no recorde cap company, és més, no recorde quasi cap moment. Esforçant-me’n, puc entreveure els partits de futbol al pati, amb balons fets amb les fulles del diari on ens havien embolicat els entrepans de l’esmorzar, i, també, com amagàvem entre les branques de la buguenvíl·lia que voltava l’edifici les restes dels...

La meua primera escola va ser la de la senyoreta Angelita. Als quatre anys. El col·legi consistia en una aula per a les nenes i una altra per als nens. No hi havia distinció d'edat ni pla pedagògic ningú. L'objectiu era assimilar el que la senyoreta Angelita podia ensenyar, que devia de ser molt poc, ja què, amb tot just set anys, la bona dona els va dir als meus pares que jo ja havia aconseguit l'objectiu i per tant havia de canviar d'escola. La senyoreta Angelita ens donava llet en pols, del Pla Marshall, a mig matí, i tenia una maquineta de treure punta gegantina a la seua taula; amb ella jugàvem a descobrir Amèrica. Els alumnes més avantatjats formaven tres cercles, que eren la Santa Maria, la Pinta i la Niña, dins de cada cercle anaven els tres primers de la classe, que eren els comandants de cada nau. A mi m'agradava anar en la segona, perquè així era Rodrigo de Triana i podia cridar " tierra a la vista ". Els més menuts o endarrerits feien d’indis, ...

U dels objectius que ens hem traçat Pili i jo és veure-li fins el cul a la ciutat de València; l'altre és visitar tots els pobles del País Valencià. Tots dos, ho sabem, són gairebé impossibles, però anem avançant. Avui li ha tocat el torn a Benimàmet, una de les pedanies del Cap i Casal. Benimàmet va néixer, com gairebé tots els pobles del País, com a alqueria musulmana. Benimahabet pot ser fóra el seu primer nom. I com a alqueria de València va romandre fins a 1835 en què va obtenir independència municipal. Aquesta independència només durà 47 anys, ja que València, davant la necessitat d'ampliar el seu perímetre, es va annexionar, en 1882, aquest i altres pobles dels voltants. Ja al segle XX, la proximitat al centre de la capital -amb prou feines una llegua— va convertir Benimàmet en lloc d'esplai per a la burgesia valenciana. D'aquesta manera el poble es va omplir de vil·les i xalets modernistes, dels quals s’hi conserven encara un bon grapat, si bé la piqueta ha a...

Jo vaig ser campió de Madrid de catecisme(*). Amb un par! Això ocorregué durant la preparació de la catequesi de la primera comunió, és a dir: 1962 o 1963. Llavors anava a l'escola de la Basílica de la Concepció, un cambró ubicat a les dependències del temple, dirigit per don Antonio, un feixista rosegaaltars, que ens amargava la vida, amb les seues consignes pàtries i admonicions cristianes. El tipus tenia el costum de classificar-nos a base de preguntes sorpresa, que feien que pujares un lloc en l'escalafó de la classe si encertaves o et portares una clatellada o un cop de regla si fallaves. Afortunadament, jo sempre estava al grup capdavanter del pilot i això donava dret a assistir a el capellà com a escolanet. En qualsevol moment de la classe podia ocórrer: un enterrament, un bateig o la missa de dotze...; quan el capellà demanava escolans don Antonio li enviava dos o tres. S’hi podia considerar un privilegi i, a més, era divertit, sobretot per que escapàvem del Guantánam...

Alejandro González Lucas va néixer en un petit poble toledà, de la comarca de Torrijos: Paredes de Escalona. Això va ocórrer el 17 de novembre de 1917. Alejandro fou el major dels sis germans que jo he conegut. Sé que hi va haver-ne més, però ignore si eren majors, menors, homes o dones. La seua infància i adolescència van transcórrer al poble. Supose que ajudant a l’avi Gerardo al camp. No vaig conèixer a l'avi altre ofici que el de llaurador; encara que quelcom m'explicava el pare sobre que, de vegades, l'acompanyava a Navalcarnero, Almorox o Torrijos, pot ser que a les fires de bestiar o a vendre, tirant del ramal del ruc, els productes de la collita. Quan esclatà la guerra li van enrolar en el bàndol nacional; formava part d’allò que denominaren ‘ la quinta del biberón ’: quasi xiquets que eren allistats, per un o altre bàndol, per engrossir la massa de carn humana susceptible de matar o ser morta, independentment de les seues idees i dels seus anhels. A mon pare li...

Pili treballava cuidant una nena en una casa de l'avinguda del Port. Jo estava fent una passejada amb Maria. Al carrer de Ramiro de Maeztu, a l’altura d’on estava ‘Primitivo en Ballestas’ --sempre em cridava l’atenció aquell nom--, ens trobem amb Rafa Albert. Molt alterat, li va llevar a Maria –que estava a punt de complir un any-- quasi a estirades la xapeta de 'Nuclear no, gràcies', que portava presa a l’abriguet. --Estàs boig? Lleva-li això a la xiqueta, què vols que t’enxampen? Rafa, des que en una manifa la policia li va rebentar un ull d’una pilotada de goma, veia perills i conspiracions per tot arreu. Per això vaig pensar que era una de les seus paranoies. Però quan em va dir que la guàrdia civil havia assaltat el Congrés dels Diputats, vaig anar-me’n a ca ma mare, ja que el pla era esperar que Pili eixira de treballar, a les nou de la nit, sopar allà i en acabant anar-nos a casa nostra. Vaig telefonar a Pili per assabentar-la i per veure si podia eixir més p...

Estic preparant unes lentilles. Els llegums són molt socorreguts; els deixes preparats amb hores d'antelació i a l'hora de dinar estan més bons que acabats de fer. Per què han reposat. Després d'esmorzar portaré a Pili a ca Maria. L'arribada de Clara està a la volta de la cantonada i estan posant a punt l'aixovar per què quan arribe el moment no falte res. Així que elles passaran el matí seleccionant robeta, planxant, doblegant i col·locant-la. Prendré el te amb elles i marxaré cap a la biblioteca d'Humanitats, a retornar un llibre i a pillar dos més. Després recolliré a Pili i ens vindrem a casa. Per això estic guisant les lentilles a les vuit del matí, per poder anar-nos-en tranquil·lament, sense presses per haver de fer el menjar en tornar-hi. Mentre l’àpat bullia, he reconstruït el meu record més antic, el primer que veig amb certa nitidesa. Té a veure amb lentilles. La imatge és, si fa no fa, aquesta: estic, amb una mica més de dos anys, poc menys que a...

El quart dia del viatge a Nova York vam anar a passejar per Central Park, vam entrar també al Guggenheim. Després ens acostàrem al memorial a John Lennon i des d'allí al Dakota, l'edifici aquest que diuen que està maleït, on el van assassinar. Estava tot molt vigilat, a poca pena et podies apropar a la porta. I fer una foto ja era de nota. Tants turistes acabem per fer odiós qualsevol monument o lloc. Per cert, que estant allà vam veure com eixia una dona molt menuda amagada entre 3 o 4 goril·les, que la van ficar a coll en un Rolls i va eixir disparat. Ens va fer il·lusió creure que havíem vist la malvadíssima Yoko Ono, il·lusions de turistes, ja veus. A un pas del Dakota hi havia una BBQ, un lloc d'aquests typically american , decorat amb calaveres d'animals, com les que es veuen en les pel·lis als deserts, música country i cambrers abillats a la texana transportant, amb una sola mà, safates d'un metre de diàmetre plenes de carnassa, que devien pesar una tona. V...