Paco i els esfínters

El quart dia del viatge a Nova York vam anar a passejar per Central Park, vam entrar també al Guggenheim. Després ens acostàrem al memorial a John Lennon i des d'allí al Dakota, l'edifici aquest que diuen que està maleït, on el van assassinar. Estava tot molt vigilat, a poca pena et podies apropar a la porta. I fer una foto ja era de nota. Tants turistes acabem per fer odiós qualsevol monument o lloc. Per cert, que estant allà vam veure com eixia una dona molt menuda amagada entre 3 o 4 goril·les, que la van ficar a coll en un Rolls i va eixir disparat. Ens va fer il·lusió creure que havíem vist la malvadíssima Yoko Ono, il·lusions de turistes, ja veus.

A un pas del Dakota hi havia una BBQ, un lloc d'aquests typically american, decorat amb calaveres d'animals, com les que es veuen en les pel·lis als deserts, música country i cambrers abillats a la texana transportant, amb una sola mà, safates d'un metre de diàmetre plenes de carnassa, que devien pesar una tona. Vaja treballet!; em recordaven les cambreres bavareses que porten aquestes gerres de ceràmica de dos litres plenes de cervesa, dos o tres a cada mà! Ens vam asseure en un d'aquests bancs correguts amb taules al mig, dissenyats també a major glòria del turisme. Jo, com el 2008 encara podia menjar carn sense ennuegar-me, vaig demanar un bistec. Es podia triar el pes, però com venia en unces, vaig posar el dit en el primer que em va semblar. La peça era com si hagueren tallat una vaca en secció, com les imatges de les ressonàncies magnètiques: un quilo, amb la seua guarnició i les seues creïlles fregides. No creia ser capaç de fer-me amb allò, però ho vaig ser. Tot i que vaig haver d’ocupar-me’n a fons durant quasi una hora. I regar-lo amb molta Budweiser.

Al nostre costat s'asseia una parella negra amb una nena d'uns dos anyets. Ella menjava i es tenia cura de la criatura; ell, un mastodont de 140 quilos, que semblava haver crescut dins de l'estret cubicle que hi havia entre taula i paret --per què, si no, no s'explica que hi capiguera--, les ignorava, dedicat com estava a devorar un pollastre, que més semblava el titot d'Acció de Gràcies, de què no va deixar ni els ossos.

Jo seguia a la meua, amb el cinturó descordat i la suor amerant el meu front, quan a una de les cambreres li va caure la safata. Quin estrèpit, quin festival de carn, creïlles cervesa i salses per terra. La pobra xica estava consternada. Els companys, com que s'aguantaven el riure per sota el bigoti. Els clients, més compassius, ens la miràvem amb cara de vinga, no te’n preocupes, que això li passa a qualsevol; només faltava aplaudir-li per treure-la de la seua estupor. Després se’m va acudir pensar que, sabent com les gasta l'empresariat ianqui --bo... l’empresariat--, potser l'horror que es dibuixava a la cara de la jove, no era ni pel ridícul ni per la destrossa, sinó perquè igual li la descomptaven del sou. Li vam donar una bona propina, per si de cas.

Vam fer un llarg passeig fins l'hotel per digerir la barbaritat. Dutxa i migdiada semblaven allò més oportú per recuperar forces i eixir, a boqueta de nit, a pujar al Rockefeller. Va ser tocar carrer i començar a notar unes ganes de cagar inaguantables. L’hotel i el gratacel restaven equidistants del meu destret: molt lluny. I no hi trobàvem un bar ni un vàter públic on parar el cul. Cada vegada em trobava pitjor. A la fi, vaig colar-me en un centre comercial que, jo no ho vaig veure, estava tancant. Va venir la segurata, una segurata de les de les pel·lícules: gran, negra, amb cara de “on va el blanquet", però quan, pels gestos o pel color de la meua cara o els recargolaments vaig aconseguir fer-me entendre, ella mateixa em va obrir pas fins els serveis. He dit serveis?, seria més exacte dir-ne femer. Si només hagués tingut un deu per cent menys de ganes no em sente allà ni boig, però era allí o en els pantalons. Allà es va quedar la suor freda, el mal de panxa i la mitja vaca. Vam veure, finalment, el grandiós espectacle del vesprejar sobre Nova York des de la terrassa del Rockefeller com estava previst.

Però la conya a Pili no se li passava i vaig haver d'explicar-li que quan era menut, al Madrid de la fi de la postguerra i principis del desentrollisme, quan nevava de valent tot l’hivern (no com ara, que neva un dia de tant en tant i pareix la fi del món), ma mare ens feia el desdejuni i ens vestia per anar a escola, amb les vint capes que calien per tapar-nos el fred que patíem al carrer i a l'escola. A cada peça la mateixa pregunta: Paquito has fet caca? No, mamà, no tinc ganes. Amb la samarreta: no mamà, no tinc ganes, amb els pantalons, amb el suèter, amb la jaqueta, amb l'abric, amb els guants, amb el passamuntanyes: no, mamà, no tinc ganes. Bes de comiat. Ana, la meua germana major, avorrida ja. Mon pare, tot paciència, un xiquet de cada mà, obrint la porta del carrer. I llavors, Paquito proclamava: ara, mamà, ara em cague! La que es cagava en tot el que es menejava era la pobra dona. Fora roba i a l'orinal envoltat de gent desesperada; i una altra vegada a vestir, contrarellotge, el xiquet. No recorde, però m'ho va recordar ella moltes vegades, les bronques que em pegava. Justificades, eh?, cap retret per la meua part. Però de major m’agradava bromejar amb ella dient-li que la causa del meu descontrol d’esfínters eren aquells bonegons.

Siga com siga, la realitat és que els meus esfínters van per lliure: no puc eixir de casa sense pixar, just abans de cridar l'ascensor; no sec en una butaca sense primer que res passar pel vàter, conec els de tots els cinemes i teatres de València. I els dels bars. I els dels restaurants. I els de les cases de tots els meus amics.

En el viatge a Àustria em vaig pixar a sobre, enmig d'una d'aquestes places vieneses farcides d'estàtues i monuments, buidant el maleter mentre Pili feia el registre a l'hotel. En Yosemite, omplint el dipòsit del cotxe, s'hi va buidar el meu per les potes. Homèrics els esprints que m'ha tocat fer quan eixia a córrer i l’apretó em sorprenia a quilòmetres de casa; a la qual arribava, més suat per la pressura que per la carrera. Un dia, fins i tot, em va tocar agafar un tros de diari que volava pel riu i aclofar-me sota el pont de l'Àngel Custodi.

I ara, quan ja anava a tancar el recorregut per aquests moments escatològics, em ve al cap l'episodi de San Francisco. Quedaven cinc minuts perquè arribara el bus turístic que ens portaria a Golden Gate i a Sausalito quan ... oh my Good !, com diuen ells. Em vaig eixir de la cua per intentar-ho en uns banys públics que hi havia allà mateix, però estaven tancats. Pili va haver d'abandonar la cua també per començar a inquirir (a part de quatre fórmules protocol·làries: excuse-me, sorry, hello o thank you, quan viatgem per terres angloparlants, jo m'he après: talk you on my wife, please. Així que ella, que parla molt bé l'anglès, pregunta i jo la seguisc). Vam recórrer els molls de San Francisco sense èxit mentre vèiem allunyar-se el bus. Finalment, en un bar que estava obrint en aquell moment, vaig poder passar. Com el següent autobús tardaria encara mitja hora, vam esmorzar allà mateix i ens vam tornar a posar a la cua per al passeig turístic. Abans d'eixir del bar, això sí, vaig tornar a pixar. Dues gotetes. Per si de cas.

Malilla (L’Horta), vint-i-nou de gener de 2021