Alejandro González. Mon pare.

 

Setmanes enrere la meua companya Angèlica em va preguntar que si, transcorreguts cinquanta anys de la seua mort, recordava al meu pare. «No --va ser el meu resposta--, gairebé no el recorde. Flaixos, evocacions, moments puntuals sí, molts, però no els puc posar cara ». Mentre preparava aquestes línies he mirat i remirat les poques fotos que d'ell conserve, entestat a reconèixer la seua cara, a veure si amb la imatge a la retina afloraven els records. Ha estat inútil. L'únic detall que veig nítid són les ulleres i em fa la impressió que hi fan un efecte cuirassa que m'impedeix endinsar-me en els seus trets.

Recorde, això sí, un home alt, elegant al port, amable en el tracte, afectuós amb els seus fills, enamorat de la seua dona, una morenassa que s'havia portat de València a Madrid i de la que li agradava presumir. I a ella d'ell.

Recorde que era molt prim, que patia un permanent mal de cap, que amb prou feines menjava. Que li agradaven les pomes, i els ous crus: amb una agulla els feia un foradet a cada punta, aspirava fort i ... tot cap a dins, «fins a l'última gota, Javi, em deia, perquè et faces molt major».

Recorde que em pelava els plàtans i els treia les brinetes una a una, «són molt indigestes, Javi, no te les menges». Devia ser molt meticulós. O molt maniàtic. Com jo.

El recorde envoltat de flames -a la carbonera del soterrani on vaig viure els meus primers anys- fent, a palades, el carbó en l'enorme caldera de l'edifici (n’era el porter) i recorde el dia que Anna li va caure a sobre (per tafanera) amb cadira i tot i gairebé cremen allà dins tots dos.

Recorde que cada matí, després de sentir missa, tornava amb el farcell de xurros acabats de fregir, despertant-nos amb la seua flaire. Recorde quan m'obligava -primera feina de el dia- a rentar-me la cara amb l'aigua gelada; m'imaginava donant-li amb un martell al cap. I és que volia embrunir-me, fer-me un home dur; com havien fet amb ell. Nascut i criat a Parets d'Escalona, un poblet de Toledo, se'l van endur a la guerra amb disset anys, va ser ferit greument i, quan va acabar la contesa, el van enviar a l'Àfrica tres anys més, a fer la mili; la pàtria és insaciable.

Recorde els matins dels diumenges: primer, a missa; després, passeig per Malasaña, per acabar en un baret, a la plaça del Dos de Maig?, on donaven brou de gallina. Un bol de líquid vermell, espès i fumejant que ens cremava les puntes dels dits, que ell ens "refredava" amb un rajolí de vi negre. Recorde els aperitius, gairebé diàriament, a Casa Ventura, uns dies amb l’oncle Perico, altres només amb ell, alguns, venia la mare. Els agradava la festa.

Recorde les nits dels dilluns d'estrena. Ens portava al cinema i mentre feia la seua feina (era aposentador) nosaltres, Ana i jo -mamà es quedava a casa- vèiem la peli. Com el cinema era dels elegants, érem els primerets a veure l'últim de Hollywood. Recorde que els dimarts, el seu dia lliure, no ens portava a l'escola per poder gaudir de nosaltres tot el dia. Però a l'hora foscant ell i la seua morenassa es posaven de punta en blanc i s’anaven a cremar Madrid. Eren una parella guapa. I molt golfa.

Recorde que al passar pel mercat de Torrijos es perdia amb Ana i comprava un manoll de raves, que compartien a mos rodó pel carrer d'Hermosilla. A mi aquella complicitat em posava una mica gelós, però no podia fer res per integrar-m’hi: no m'agradaven els raves.

Recorde que m'encantava que em portara al dentista, perquè després em comprava un gelat «bé gros perquè cicatritze bé la ferida, Javi», deia.

Recorde que ens acompanyava al matí a l'escola, assaborint el passeig. Jo, d'una mà; Anna de l'altra, embotits dins de mil peces d'abric i atents a les seves explicacions. Recorde que era molt pallisses amb això d'ensenyar-nos tot allò que sabia. Intueix que he d'assemblar-me a ell en alguna cosa més que en el físic.

Recorde les vetllades netejant les sabates de tota la família. Jo els untava el betum, després me'ls posava, els donava suport a la plantilla del calaix de netejar calcer --em feia sentir important-- i ell els llustrava enèrgicament amb un drap que, a força d'acumular betums i betums, havia adquirit tots els colors de l'arc de Sant Martí, fins treure'ls una lluentor que no he tornat a veure ni en les sabates noves. Es veu que era conscienciós. Igual que jo.

Recorde que després de fer la primera comunió, com ja devia d'haver començat a semblar l'homenet que ell somiava, alguns dies em deixava pagat al bar del costat de l'escola un entrepà de xoriço i mig gotet de vi. Quina barbaritat! pense, amb la meua higiènica mentalitat actual; però us assegure que no era l'únic dels meus companys de classe que tenia aquest "privilegi". Recorde que quan li vaig explicar que don Esteban m'havia donat una bufetada per no saber-me el Guadalquivir, em va dir que la propera vegada que el senyor Esteban m’aixecara la mà li convidara a parlar amb el meu pare abans de colpejar-me. Quina cara va posar el mestre en veure que un monyicot li aturava la mà en l'aire. Però va fer efecte: don Esteban mai va parlar amb el meu pare, ni va tornar a tocar-me.

Recorde que avui fa cinquanta anys em va portar a l'escola, va pagar el gotet de vi i l'entrepà i em va donar l'últim petó que em donaria. Quan vaig tornar a l'hora de dinar la casa estava en penombra. Hi havia enrenou, cares conegudes descompostes i preocupades. No em deixaven entrar a l'habitació. Però em vaig colar. El meu pare -aquesta sí que és una imatge nítida i recurrent--, estès al llit, balbucejava i es sacsejava violentament amb el braç sa l'altre, el que l'embòlia havia deixat mort. Recorde que hores després el ficaven, ja totalment inanimat, en un vehicle; com, a continuació, entrava ma mare desencaixada i per l'altra porta l’oncle Pedro plorant. El cotxe es va allunyar. Algú -devia ser la tia Chelo- m’estrenyia la mà.

Recorde que, dos dies més tard, l’oncle Perico ens va asseure al llit del cosí Pedrito; Anita a un costat, jo a l'altre. Ens va explicar una història en la qual hi havia àngels i el pare en el cel; ens insistia que calia estimar molt a la mare i a Encarnita. A mi em va dir (bonica maledicció) que ara era l'home de la casa. Però jo era incapaç de seguir els seus raonaments; el romàntic que sol governar-me em repetia incessantment la paraula 'orfe' i, encara que en aquell moment no podia imaginar ni de lluny la magnitud del vocable, la imatge d'orfandat que representava era absolutament dickensiana. Desoladora.

Recorde que durant l'adolescència, quan creia que l'orfandat ja estava assumida, el vaig odiar. Veia Ana, sempre tan abnegada, fer-se càrrec de les tasques de la casa; a Encarna, que tot just el va conèixer i, curiosament, era la que més preguntava per ell; la meua mare, sempiternament enganxada a l'agulla i el didal, cosint dia i nit per treure'ns endavant i li feia una infinitat de retrets: per què et vas anar quan tanta falta em feies?, per què m'has deixat desemparat i amb la responsabilitat de ser l’"home de la casa"?, per què no em despertes cada matí amb els xurros i l'aigua gelada?, per què no em portes a Malasaña a beure brou de gallina?, per què no m'acompanyes ja a l'escola, ni netegem les sabates, ni em peles els plàtans, ni em forades l'ou, ni em xiules des del bar perquè em precipite escales avall a prendre l'aperitiu de migdia, ni em convides al gotet de vi que m'ajudava a suportar les explicacions de don Esteban? He dit que el vaig odiar i no és cert. Odi és una paraula massa forta per a expressar aquelles emocions íntimes; ressentiment és més adequada. Després vaig madurar, em vaig resignar i li vaig perdonar. Però li vaig deixar al marge. Ja no em calia, havia après a viure sense ell. Ja era l'home a què ell aspirava i que, segur, hagués volgut conèixer.

Recorde el dia, fa quatre o cinc anys, que vam anar Pili i jo a visitar la seua tomba al cementiri de l'Almudena. Allà, a la calor d'un preciós sol de tardor vaig tenir l'oportunitat que em van robar llavors d'acomiadar-me d'ell. Has passat pàgina, va dir Pili, mentre li regalava una rosa. Tenia raó. Vaig sortir d'allà reconciliat amb aquell home alt, elegant al port, amable en el tracte, afectuós amb els seus fills i enamorat de la seua dona, del qual, ara que em vaig tornant vell, voldria recordar més coses, però no puc. Després de cinquanta anys, el meu pare és un capítol de la meua vida fosc i difús.

Gairebé aliè.

Malilla (L'Horta), nou de març de 2014