Perico. Mon oncle

 

La Chelo era pèl-roja. Perico tenia uns ulls blaus que cridaven a la tendresa. Ella era capaç de riure cent vegades el mateix acudit. Ell era el millor explica acudits que he conegut. La Chelo es va enamorar d'aquell xaval que arrossegava una lleu i graciosa coixesa, seqüela de la poliomielitis, perquè la feia riure molt. Perico es va enamorar d'aquella xica baixeta i grassoneta perquè reia a tota hora. Van portar al món cinc jajamontones –eixe és el malnom, que els vaig posar, perquè tots, pares i fills, donaven en grassonets. Ella tenia cura la prole. Ell completava dues jornades laborals diàries -el Banc Central, al matí; el diari As, a la vesprada- per aportar els possibles necessaris per al manteniment bàsic i els capricis múltiples. Que malgastadors eren!! I encara li sobrava temps per desdoblar-se en molts més Pericos, als quals enyore amb afecte.

Hi havia el Perico noctàmbul, bevedor, fumador fins a la tomba; el Perico dels amiguets, amb els quals, el dia que em va treure de pila, va desaparèixer per portar-me a la taverna de Luciano i allà rebatejar-me al seu estil, amb negre de barril; el Perico malalt, que va superar un càncer de gola amb trenta i pocs i es va morir d'un altre vint anys després, incapaç d'abandonar el cigarret i sense deixar d'animar amb les seues bromes les cares llargues dels altres, tan preocupats per la seva salut; el Perico immensament generós amb tothom -tota una generació de González, fills i nebots, han treballat al banc o al diari recomanats per ell; un altre Pedro, el de la verema, amb el qual tots els nanos volíem anar de parella a la vinya; el que anunciava la seua arribada amb un característic xiulit, que jo coneixia perfectament i feia que em precipitara escales avall per penjar-me del seu coll; l'oncle Pedro, en fi, que ens va comunicar a les meues germanes i a mi que al meu pare, el seu germà gran, l'hi havien portat a cel uns angelets.

Però a l'Perico que recorde amb enorme gratitud i tendresa és a aquell que es va bolcar amb nosaltres des d'aquest moment, el de la nostra orfandat; aquell que telefonava quaranta vegades al dia i encara es deixava caure moltes vesprades abans d'arribar a casa per veure què podia fer per la seua cunyada i els seus nebots. El que em va acollir tot aquell estiu del 64, perquè em poguera examinar d'ingrés de batxiller mentre la mare viatjava a València amb les meues germanes per preparar el nostre trasllat. O aquell què s'entestava a omplir-li a Pili la caixa de figues sabent que es farien malbé en el viatge, mentre la Chelo es burlava: "déjalo, hija, coge los higos y que les den dos duros", l'última vegada que el vam veure viu, allà, a Paredes, el seu poble, on uns mesos després vaig tornar a deixar-li per sempre.

D'aquell trist dia recorde que, mentre li introduïen en el nínxol, em vaig acostar i vaig deixar a sobre de la caixa una rosa blanca. Va ser una cosa visceral, alguna cosa que necessitava fer. Era la meua manera de agrair-li que fins als últims dies de la seua vida s'haguera ocupat del roser que adornava la tomba del meu pare.