Javi i Alejandro

Alejandro González Lucas va néixer en un petit poble toledà, de la comarca de Torrijos: Paredes de Escalona. Això va ocórrer el 17 de novembre de 1917. Alejandro fou el major dels sis germans que jo he conegut. Sé que hi va haver-ne més, però ignore si eren majors, menors, homes o dones.

La seua infància i adolescència van transcórrer al poble. Supose que ajudant a l’avi Gerardo al camp. No vaig conèixer a l'avi altre ofici que el de llaurador; encara que quelcom m'explicava el pare sobre que, de vegades, l'acompanyava a Navalcarnero, Almorox o Torrijos, pot ser que a les fires de bestiar o a vendre, tirant del ramal del ruc, els productes de la collita.

Quan esclatà la guerra li van enrolar en el bàndol nacional; formava part d’allò que denominaren ‘la quinta del biberón’: quasi xiquets que eren allistats, per un o altre bàndol, per engrossir la massa de carn humana susceptible de matar o ser morta, independentment de les seues idees i dels seus anhels. A mon pare li va tocar amb els insurrectes.

I amb ells l’ubiquem en la Batalla de l'Ebre. Pot ser a Belchite li van ferir greument. Li donaren per mort durant uns dies fins que, quan anaven a llançar-lo a una fossa comuna, van detectar que el cos estava calent i respirava. Segons el relat de tia Lucina, una de les seues germanes, la família també li donava per mort a la vista de la manca de notícies (seues o dels militars) sobre el seu parador. Fins que per algú del poble van saber que l'havien evacuat a Toro i que allí s'hi estava recuperant. L'àvia Matilde i la tia Lucina viatjaren a la ciutat zamorana a fer companyia al ferit. Com a conseqüència de la ferida va perdre una costella, la qual, es deia a la família, que es l'havien reemplaçat amb una de platí. Però, permeteu-me que ho dubte. De platí!? En aquella època miserable!?

A l'acabar la cosa tenia vint-i-dos anys, tres d’ells de batalles, i una medalla de Cavaller Mutilat per la Pàtria --pompós títol mai remunerat, per cert. Tot i això, com que el 39 era l’any de la seua quinta, el van enviar a Melilla, a fer la mili en un cos de l’exèrcit que en deien ‘els regulars’. Ell feia l'acudit que no era ni bo ni dolent, per què els bons van a el cel, els dolents a l'infern i els regulars a Melilla. Tres anys més de servei a la pàtria. Les pàtries són insaciables.

Lliure per fi d'uniformes i gràcies a la mutilació van premiar la pèrdua de la seua joventut --i de la costella-- amb una porteria amb dret a habitatge. Això donava sostre, però no menjar. I va haver de buscar un altre feina. La va trobar com aposentador al cinema Fígaro. Però en la Nova Espanya s’havia de demostrar puresa de sang en tot moment. No valia la demostrada adhesió al règim. No era suficient la mutilació. El sindicat (vertical) de l'espectacle de Madrid --com tots-- ho controlava Falange. I, per poder treballar, Alejandro hagué de fer-se falangista.

Al soterrani d'Hermosilla s’hi instal·laren amb ell, Urbano i Ángel, els germans, que, quan acabaren la mili ja no tornaren a poble. Evidentment, una casa amb tres tios necessitava una dona, així que Lucina es va venir a governar la llar. I la porteria. També va posar-se a festejar amb José Maria, que treballava a la telefònica d’enfront. Es casaren. Traslladaren a José Maria. I se’n vingueren a viure a València.

Com el Karma tot ho retorna, en una visita que Alejandro va fer a la família recent valencianitzada es va enamorar d’una xicona morena, veïna de la germana. Es casaren el 8 de setembre del 1951.

Quan Encarna arribà a Madrid es trobà amb una llar amb un marit i varis cunyats que atendre I una porteria que regentar. Urbano i Ángel es casaren i aixecaren el vol. Perico tardà més. Perico era el més menut dels germans --va néixer durant la guerra-- i Alejandro se’l portà a viure amb ell quan encara adolescent. Vint anys es portaven els germans i onze o dotze cunyada i cunyat. Per això el van tractar gairebé com a un fill. Perico va saber respondre a aquest amor fraternal fins a l'últim dia de sa vida.

A tot van fer front Alejandro i Encarna amb prou dificultats i amb molt d'optimisme; d'això desbordaven. A la casa d’Hermosilla van engendrar als seus quatre fills; el primer va néixer mort i això em converteix en el major. Després arribaren Ana i Encarni. La vida la fèiem, pràcticament, al chiscón¸ --garita de pocs metres situada al portal de l’edifici-- on ma mare cosia per a altres i exercia de portera. Ana i jo ja anàvem a escola i en tornar teníem a mà el carrer, que aleshores encara era un lloc amable per als xiquets. Però les condicions de la casa no eren ni de lluny les idònies. Era precís eixir d’allí.

Després de molt intentar-ho, i gràcies a la merda aquella de Cavaller Mutilat per la Pàtria, a Alejandro li van concedir una vivenda social. Eixíem de la penombra del soterrani per a gaudir de la lluminositat d'un tercer pis, amb vistes a l'horitzó. Fugíem d'un habitatge fet de retalls per anar a un amb tres habitacions, menjador, cuina i bany... amb dutxa! Abandonàvem el barri més elegant, exclusiu i cèntric per anar a parar a el Gran San Blas, una d'aquestes barriades creades pel franquisme arreu de l'estat per donar aixopluc a famílies pobres, immigrants, excombatents de la Guerra Civil i refugiats de Sidi Ifni, Fernando Poo i d’altres colònies africanes, situat lluny de les afores d'un Madrid que creixia desmesuradament. San Blas va cobrar fama immediatament per la inseguretat, per la droga i, sobre tot, per ser un dels barris més reivindicatius del país, gràcies a la solidaritat dels seus habitants, que de seguida es van adonar que els havien enviat a un gueto, lluny de tot, sense transport públic, sense serveis, sense infraestructures i en uns habitatges de dubtosa qualitat.

Com ara calia pagar la hipoteca, Encarna, que ja no tenia la càrrega de la porteria, agafava més faena de costura. Alejandro, per la seua part, trobà un treball extra. Així que pels matins venia i cobrava, casa per casa, pòlisses de decessos –el segur dels morts que en deien-- i a la vesprada-nit seguia treballant al Fígaro. Però en arribar els dimarts, dia de lliurança al cine, gaudia plenament de la família. El dia el dedicava als fills –molts dimarts ni tan sols ens portava a escola—i a la nit Encarna i Alejandro es posaven de punta en blanc i marxaven tots dos a cremar Madrid.

Bé, doncs ja tenim als González Ramírez engrossint el paradigma de família de classe mitjana: immigrants que s'instal·len a la ciutat i poc a poc ixen de la misèria, i assoleixen les comoditats que la societat capitalista posa al seu abast, per tal d de mantenir-los sempre en deute. Encarna cus i té cura de la llar. Alejandro es mata a treballar. Paco i Ana van a l'escola i comencen a tenir noves amistats. Encarni, molt menuda, a casa amb la mamà.

Malgrat tot, la nostra vida havia millorat. Ens adaptàrem perfectament al barri, en el qual també vivien l’oncle Perico i la tia Chelo, ja casats i amb un parell de fills, la qual cosa permetia l'ajuda mútua de les dues famílies. Rar era el dia que no compartíem l'aperitiu. Perico feia el seu xiulit característic i a l'instant la mare deixava allò que tinguera entre mans i ja estàvem al bar de baix. Mons pares eren d’aquells que consideraven que la vida és per viure-la i no estalviaren mai una pesseta. I bé que feren: el destí els deparava la pitjor putada que mai no podien imaginar.

Segurament, aquell dia mon pare em portà a l’escola. Segurament em donà un bes i segurament em digué: Javi si no vinc a recollir-te, vine-te’n tu soles. I com no vingué, segurament Javi hi tornaria a soles. Mon pare és l’única persona que m’ha cridat Javi.

Quan arribí, la casa estava a les fosques. Hi havia enrenou, però regnava un silenci tens. No em deixaven entrar a l'habitació on jeia, però com la curiositat d'un nen s'estimula amb les prohibicions, vaig ficar-hi el nas. Alejandro, estès al llit, es colpejava amb el braç sa el costat que s'havia quedat mort a causa de l'embòlia. Encarna plorava.

Hores després vaig veure com l’introduïen, ja totalment inert, en un vehicle; com ma mare per una porta i Perico per l'altra hi entraven precipitadament. El cotxe es va allunyar. La tia Chelo, plorant, m’hi estrenyia la mà.

Alejandro González Lucas va morir-se el 9 de març de 1964. Nou mesos després d’estrenar una nova vida en una nova casa en un nou barri

Malilla, quinze de març de 2021