Paco i les lentilles

Estic preparant unes lentilles. Els llegums són molt socorreguts; els deixes preparats amb hores d'antelació i a l'hora de dinar estan més bons que acabats de fer. Per què han reposat.

Després d'esmorzar portaré a Pili a ca Maria. L'arribada de Clara està a la volta de la cantonada i estan posant a punt l'aixovar per què quan arribe el moment no falte res. Així que elles passaran el matí seleccionant robeta, planxant, doblegant i col·locant-la. Prendré el te amb elles i marxaré cap a la biblioteca d'Humanitats, a retornar un llibre i a pillar dos més. Després recolliré a Pili i ens vindrem a casa. Per això estic guisant les lentilles a les vuit del matí, per poder anar-nos-en tranquil·lament, sense presses per haver de fer el menjar en tornar-hi.

Mentre l’àpat bullia, he reconstruït el meu record més antic, el primer que veig amb certa nitidesa. Té a veure amb lentilles. La imatge és, si fa no fa, aquesta: estic, amb una mica més de dos anys, poc menys que abandonat a casa de la veïna, íntima amiga de ma mare, que em diu que la mamà se’n va a l'hospital perquè li han caigut malament les lentilles que havíem dinat i que mentre estiga a l'hospital, jo em quedaré a casa seua, jugant amb Fernandito, el seu fill, un poc més gran que jo i el meu primer amic. Al mateix temps observe com món pare, amb una maleta (o una bossa) a la mà, li passa el braç per sobre el muscle a ma mare i es perden pel passadís del soterrani del carrer d’Hermosilla, que va ser la meua primera llar.

La següent imatge és més borrosa. Mons pares tornen dies després amb un fardell en què porten una xiconina ennegrida per a la qual jo havia triat el nom d'Ana. El 1960, tres anys més tard, arribaria Encarna (ella prefereix que li diguem Kani, però jo no m’hi acostume). Del seu naixement no guarde record, però de la seua infància, allò que més se’m ve al cap ara mateix és la por que li tenia a l’aire; si feia vent, havia d’eixir al carrer amb el cap cobert i l'únic que la calmava era agafar-se al dit xicotet de algú, i si aquest algú era el papà, li’n resultava més sedant.

Vam créixer en un elegant edifici d'un dels barris més prestigiosos de Madrid, el de Salamanca, però, com érem els porters, de l’exclusivitat en tastàvem ben poc; nosaltres vivíem a les golfes. Sales de diferents mides que es distribuïen al llarg de dos passadissos, que servien per guardar els trastos dels propietaris.

Segons baixaves, a mà dreta, en un dels passadissos, sempre fosc, es ficava Perico (el menor dels germans del meu pare i una de les persones més entranyables de la meua infància) a pegar-se amb Borondo. Borondo era el nostre home del sac particular, el qual amenaçava amb portar-se els nens que no menjaven. Jo n’era un seriós aspirant, de menut vaig ser molt mal menjador. Perico em deixava a l'escala, entrava al passadís i colpejava les portes mentre escridassava i posava en fuita a Borondo. Després eixia i m'animava (amb nul èxit) a menjar-m’ho tot, sota risc d’un retornament del monstre.

Abans de girar al nostre passadís vivia Susi, una puteta de carrer que, tot i la intolerància regnant inspirava més caritat que repulsa i era molt estimada pels veïns. Al menys pels del soterrani.

A continuació venia la nostra llar, la qual es repartia en cinc de les golfes, aïllades les unes de les altres, escampades pel passadís sense cap continuïtat.

La que feia d'habitació de mons pares era l'única que donava a un pati exterior i, en conseqüència, l'única que rebia llum solar. En ella hi havia una capelleta de la Immaculada Concepció, davant la qual cremava permanentment una candeleta. A mi em fascinava la imatge de la verge, envoltada d’angelots, aixafant una mitja lluna i els caps dels moros. Aquestes capelles eren una de les maneres de recaptar fons que utilitzaven els capellans: per una quantitat, supose que mòdica, et la portaven a casa, la tenies una setmana i després seguia el seu itinerari fins que te tocava de nou el torn.

Les altres dues habitacions --una per als nanos i l’altra per als meus oncles-- no tenien ni llum exterior, ni ventilació. La més xicoteta de les golfes, en què cabia amb calçador una tassa, feia d'excusat.

He deixat per al final la més gran de les sales. Tindria uns 30 m² i era el centre neuràlgic de la vida familiar. Cuina, menjador, sala d'estar i lavabo, tot d’una. En aquella estància ens treien les lleganyes al matí, ens donaven l'esmorzar, ens paraven l'orinal, ens planxaven la roba, ens preparaven el menjar... Per cert, de menjars parlant, recorde que hi havia un dia fixe a la setmana (diria que els dimarts) que tocaven lentilles i truita de creïlles. I que a mi les lentilles em feien fàstic, ves per on.

També era el lloc on escoltàvem, al voltant de la taula del menjador--que també n’era taula-braser i, a més, escriptori-- el programa radiofònic favorit del meu pare, ‘Ustedes son formidables’; presentat per Alberto Oliveras. Aquest programa fou revolucionari, per què cridava a la participació ciutadana (en aquells anys en què el concepte ciutadà era un eufemisme amb connotacions, fins i tot, presumptament subversives) en diferents causes socials, entre les quals, trobar desapareguts (per Déu i per la Pàtria, se sobreentén) en la Guerra Civil. Quines ploreres agafava papà pensant en tants amics morts al front i tants no retrobats a la tornada. Nosaltres ploràvem amb ell per simpatia, ja que no teníem ni idea de què emocionava tant aquell home. A mi m'agradava més ‘Matilde, Perico i Periquín’.

Hi havia també en aquest quart una porta que donava directament a l'infern: la caldera de l'edifici. Allà baixava mon pare dues vegades  cada dia a alimentar amb el carbó, que per tones convivia amb nosaltres, les flames que donaven calor als habitatges de luxe que teníem a sobre. I a nosaltres també, tot s'ha de dir: fred, al menys, no passàvem.

La curiositat natural d'una xiqueta de tres o quatre anys i l'amor que Ana sentia pel papà la portaven a encimbellar-se a una cadira, amb els peuets penjant ja dins de la caldera, per observar les evolucions de l'improvisat fogoner. De res valien els bonegons que rebia, Ana és guerrera i tornava a la seua talaia tan aviat com es descuraven. Dues vegades, que jo recorde, van caure nena i cadira sobre pare i brases. Afortunadament la cosa es quedà en l’ensurt i alguna cremadeta de poca importància.

Entre el menjador i l'habitació dels meus pares hi havia altra vivenda, en què residia una família amb qui compartíem quelcom més que amistat. Però això ja us ho contaré, si us apeteix, un altre dia. Ara vaig a menjar-me les lentilles.

Malilla (l'Horta), set de febrer de 2021