Paco i la religió

Jo vaig ser campió de Madrid de catecisme(*). Amb un par! Això ocorregué durant la preparació de la catequesi de la primera comunió, és a dir: 1962 o 1963. Llavors anava a l'escola de la Basílica de la Concepció, un cambró ubicat a les dependències del temple, dirigit per don Antonio, un feixista rosegaaltars, que ens amargava la vida, amb les seues consignes pàtries i admonicions cristianes. El tipus tenia el costum de classificar-nos a base de preguntes sorpresa, que feien que pujares un lloc en l'escalafó de la classe si encertaves o et portares una clatellada o un cop de regla si fallaves.

Afortunadament, jo sempre estava al grup capdavanter del pilot i això donava dret a assistir a el capellà com a escolanet. En qualsevol moment de la classe podia ocórrer: un enterrament, un bateig o la missa de dotze...; quan el capellà demanava escolans don Antonio li enviava dos o tres. S’hi podia considerar un privilegi i, a més, era divertit, sobretot per que escapàvem del Guantánamo aquell i, de vegades, ens deixaven tastar les hòsties sense consagrar i el vi de missa. I, per a major honor, d’aquell grup d’escolans, el retor triava, per Setmana Santa, a dotze xiquets per a participar en la cerimònia de la rentada de peus que commemorava un fet en la vida de Jesús i els apòstols. Sèiem en un rotgle al bell mig del temple, descalços, i el retor, amb una safa i un drap, ens llavava i torcava els peus u a u. Després ens convidava a berenar en la sagristia.

El dia de la primera comunió el meu amic Fernando em va prestar el seu vestit d'almirall i els meus pares van fer un convit a casa; o fou al bar? Què més puc dir d'aquell dia?: que em vaig tragar un duro dels que m'havien regalat. Jo, que n’havia vist ben pocs en ma vida, vaig agafar el gran disgust, però els adults em tranquil·litzaven: ja ho cagaràs! Em passí la vesprada fent força al tron. El recuperí. Això és tot el que se m’ha acut de tan important dia en la vida d’un bon cristià. Ni sé en quina església vaig combregar, ni si va ser amb el col·legi o jo a soles. Ah, sí!, em regalaren el primer rellotge --que conserví fins que en 1992 entraren a robar en casa-- y una ploma estilogràfica, una Parker com la de mon pare. Eixa encara la tinc.

(((Parèntesi temporal)))

De comunions parlant, faig aquest parèntesi per parlar de les de les meues germanes.

La cerimònia de la d’Ana va ser un despropòsit, ja que el franquisme --era el vint-i-sisè any de l'enterrament de la República-- va aprofitar la concentració de gairebé totes les familias de San Blas al col·legi ‘25 años de Paz’--aquells anys tot és va cridar així—per fer apologia i donar-se autobombo. Mentre centenars de nenes i nens desfilaven per rebre el sagrament, els altaveus vomitaven l’himne de tan ignominiosa efemèride:

¡25 años de paz!

¡España! ¿Quién lo diría?

Vienes de menos a más.

Y, sin embargo, aquí estàs,

tan bonita, tan entera

Cada nena podia estar acompanyada pels pares; així que ma mare va estar dins de l'escola, amb Ana. La resta ens conformàrem amb intentar albirar alguna cosa des de la tanca, on ens amuntegàvem els familiars. No cal dir que no veiérem res. Però, pel que fa, a l'àmbit familiar, va ser molt trist: feia un any escàs de la desaparició de mon pare.

La d'Encarna ja va ser una altra cosa, estàvem a València, havien passat els grans dols i poguérem afrontar-la amb més ganes de festa. Fins i tot, férem un convit --a mitges amb la cosina Paqui-- i, inclús, fotos d’estudi, que, com no acabaven d’eixir bé, obligaren la comunianta a disfressar-se cinc o sis vegades al llarg del mes.

I ací, on deuria anar la benaurada foto, toca reconèixer que ni tan sols la tinc, així que vos pose una de les meues germanes de l'època (si fa no fa) i amb motiu religiós al fons.

(((Fi del Parèntesi temporal)))

D'aquesta educació religiosa el responsable era mon pare. Combregava diàriament i ens portava a missa els diumenges i festes de guardar. Aquells diumenges! Tota la família a missa, mudats amb la roba de vestir, i després a una taberneta que hi havia per Malasaña, on donaven un brou de gallina roig, espès i fumejant. El bevíem a peu de barra, com a aperitiu; papà, per que no ens cremàrem el morro, ens tirava un rajolí de vi negre. Però la veritat és que ell vivia el seu cristianisme íntimament; no li recorde fent proselitisme de les seues creences; fins i tot, s’hi negava a portar-nos a escoles de monges o de capellans.

A ran de la seua mort, l'àvia Matilde es va instal·lar a casa i va intentar convertir ma mare, que només tenia 36 anys, en la vídua perfecta. Vestida de negre de cap a peus, només li permetia treure’s el vel quan era a casa, i si havia de rebre visites, inclús a casa. La ràdio no es podia encendre. Cantar, prohibit. Riure, amb comptagotes. Afortunadament, l'àvia tenia molt a fer al poble i prompte va marxar.

Ma mare mai va ser una dona religiosa; creia com creuen la majoria dels cristians, per superstició, per costum, però no exercia, sobre tot, des que, de recent casada, un retor va intentar sostreure-li, en confessió, els detalls de la nit de noces. No obstant això, siga com a homenatge al seu marit o perquè l’àvia havia instituït el costum, totes les nits resàvem el rosari. Sencer! Ma mare cantava la primera part de l'oració i nosaltres corejàvem la segona. Així, un rere l’altre, els cinc parenostres i les cinquanta avemaries. I la lletania. A força de repeticions em la vaig aprendre del tiró: Mater castíssima, i les altres: ora pro nobis; Verge potens, ora pro nobis; Virgo fidelis, ora pro nobis ...

Els diumenges anàvem al cementiri. Una llarga caminada fins a l'autobús, un transbord i un altre llarg passeig fins la tomba. Tot allò, carregats amb la flor fresca i els útils de neteja. Netejàvem la làpida, posàvem la flor, regàvem el roser i resàvem una estona.

Si el primer dolor d’una gran desgràcia es mantinguera inalterable, la humanitat hauria mort de pena fa segles; així que, a poc a poc, vam deixar de banda el rosari, vam tornar a escoltar la ràdio, de vegades passàvem a casa dels veïns, Mari i Eugenio, a veure la tele; la casa va tornar a omplir-se de rialles i cantussols. En passar el primer any ma mare va començar a posar-se vestits de colors discrets.

Amb l'arribada a València ens vam desvincular definitivament de tot allò que fera olor d'encens. Però a mi les supersticions em van durar fins ben superada l'adolescència. Si m’assaltava un pensament malastruc, recorria al parenostre o al senyal de la creu per desviar-ne la ment. Cada nit, en la intimitat de la meua habitació, sentia l’obligació de resar un parenostre. Sabia que no servia per a res, però no descansava si no ho feia. Fins i tot, vaig crear la meua pròpia lletania, que recitava gairebé ja adormit, en la qual incloïa una sèrie de desitjos per a mi, per a la família i per a la humanitat en general.

En 1972, quan treballava a Tenerife, em cridaren el tio Rafa, germà menut de ma mare, i el tio Perico. Ambdós esperaven descendència i tots dos volien fer-me padrí dels nanos.

--Gràcies per l’honor, però ja saps que no sóc creient –m’excusí.

--Ni jo, però, ja saps, són coses que s’han de fer --coincidiren els dos.

--Bé, doncs, si es tracta d’una acte social, compteu amb mi.

En la primavera del 73 vaig complir solemnement els desitjos dels oncles. A Alejandro l’he tornat a veure quatre o cinc vegades en sa vida; a Rafa moltes més, però no tenim un vincle especial. Així i tot, em pregunte quina serà, ara que sóc apòstata, la seua situació davant Déu. Jo ja estic condemnat; però i ells, pobres innocents, que confiaren en mi i ara es troben desemparats?

L’últim acte religiós que vaig protagonitzar fou casar-me per l’església, però, què voleu? En 1978 era molt complicat encara escapar del poder dels retors. Total, que com que ens estalviàvem burocràcia i esperes, i per a nosaltres no deixava de ser un tràmit, encarregàrem la boda en Sant Valero, i a fer la mà!

Però, com deien Los Módulos, “todo tiene su fin”. Fa un parell d’anys Pili, Ana, Encarna, el Ñao i un servidor –fins aleshores els únics cristians oficials de la família-- aconseguírem lliurar-nos del jou del Vaticà i ara podem dir, ben cofois, que som legalment ateus. Gràcies a Déu.

Malilla, vint-i-dos d'abril de 2021

(*)Fa anys vaig escriure un relat curt --podeu llegir-lo aquí-- en el qual ho contava.