Paco i el Batxiller

Primer de batxiller vaig seguir cursant-lo en les Escoles Teide, les de don Esteban i els seus germans. Pareix que, al tractar amb futurs batxillers la cosa, quant al maltractament físic, s’hi anava suavitzant una mica. Poca història. Vaig aprovar en juny. Tot menys el dibuix, assignatura que tampoc vaig aprovar en setembre i que significà el vertader mur en els meus anys de batxillerat: sempre passava el curs arrossegant el dibuix del curs anterior.

Segon vaig fer-ho a l'Institut Lluís Vives, ja a València. Calia formar al preciós claustre de l'antic convent d’agustins i cantar el 'Cara al sol' tots els matins abans d'entrar a l'aula. D’aqueix curs no recorde cap company, és més, no recorde quasi cap moment. Esforçant-me’n, puc entreveure els partits de futbol al pati, amb balons fets amb les fulles del diari on ens havien embolicat els entrepans de l’esmorzar, i, també, com amagàvem entre les branques de la buguenvíl·lia que voltava l’edifici les restes dels entrepans. Sí recorde dos professors. El de Formación del Espíritu Nacional, un díscol amb el règim, que ens parlava de coses de què mai havíem sentit parlar: comunisme, república, Rússia, i que als nanos ens importaven el mateix que la pròpia assignatura, la qual es negava a explicar. Per als exàmens ens deia a quina pàgina del llibre devíem acudir en busca de les respostes. Aprovat general. L'altre era el de gimnàstica, un militar ficat a professor, que tenia entre cella i cella dos únics objectius: que formàrem perfectament al gimnàs i que, per que la formació fóra estèticament perfecta, tots lluírem un xandall que, casualment, venien a la botiga d’esports de què ell mateix era propietari. Nulla aesthetica sine etica. Després que l'oncle Félix bolcara la seua millor prosa en un escrit dirigit al professor en el qual justificava els motius --fonamentalment econòmics- que ens impedien l'adquisició del xandall i em convertira així en u dels dos o tres xiquets de segon que feien gimnàstica amb una samarreta de tirants blanca i uns pantalonets negres, la mare va decidir que al proper curs aniria a l'Acadèmia La Cruz, al carrer Duc de Gaeta, a quatre passes de casa.

Vaig ser un desastre com a estudiant. I a això va ajudar molt, en primer lloc, que allò tan important actualment com és tenir estudis, en aquella època es circumscrivia a aconseguir el Batxiller Elemental o el Certificat d'Estudis Primaris per poder posar-se a treballar en el moment complies els catorze i, en segon lloc, l'Acadèmia La Cruz i el seu insigne director, don Rafael, "poquito y en pena" com aviat va ser batejat per ma mare, que era experta en trobar malnoms. Seria fantàstic saber on reclutava l’ínclit director el personal. Dels tres anys que vaig passar per allà només recorde dos professors decents: don Lozano, el de matemàtiques, al qual vaig veure anys després com a dependent al Corte Inglés, i n’Artur, el de francès, un home seriós i rigorós que demostrava cada dia el seu amor per l'ensenyament. Els altres (¿hi havia alguna dona? No.), pura indolència.

Una classe qualsevol era si fa no fa així: el professor entrava a l'aula, un alumne deia alguna parida, el professor l’expulsava amb la frase estàndard del centre: “vostè, fora de classe”. A continuació, n’era un altre, i un altre, i un altre. I als dos minuts, més de mitja classe estava al pati fent l’ós. Així amb tots i cadascun dels professors. De manera que, entre la incompetència dels docents, i el vandalisme de l'alumnat, les classes es reduïen a una explicació del tema i a repassar els deures del dia anterior, que gairebé ningú havia fet. Don Rafael passava el dia recorrent les classes i el pati i imposant a esgarriats i esgarriades -aquest col·legi, per fi, era mixt-- càstigs, que es reduïen a copiar 100 vegades qualsevol cosa que no t’hagueres sabut, i a quedar-se al col·le, després de classe, sense cap objectiu educatiu o correctiu; que no fóra la simple privació de llibertat. Així que durant tres anys la meua jornada lectiva començava a les 9 del matí i acabava a les 9 del vespre. Per il·lustrar el nivell educatiu de centre, un botó: el professor de literatura crida a don Rafael per dir-li que Juanola, un gambirot de primera divisió, havia dit que el Quixot ho havia escrit Lope de Vega. Poquito y en pena, després de fer-li créixer un pam les orelles i mofar-se públicament de Juanola -li agradava fer escarni dels illetrats-- va enviar-lo a la pissarra a que escrivira 100 vegades "El Quijote lo escribió José Antonio Primo de Rivera". O el va trair la ideologia o estava de conya, però, en qualsevol cas, els xavals se’n descollonàvem. Don Rafael es pensava que del company, però era clar que era de la seua ocurrència -allò del Quixot sí ens ho sabíem tots. Menys Juanola--. El professor, enrojolat, li va fer un apart, don Rafael, en sentir-li, muntà en còlera i decidí castigar tota la classe tot un mes fins a les nou de la nit, i a copiar 100 vegades cada vesprada “El Quijote lo escribió Miguel de Cervantes Saavedra”.

Jo no era un santet precisament, al contrari: era part molt activa de les bretolades i burles, que eren la constant en l’acadèmia. Per això, el dia que don Rafael em va dir que volia parlar amb ma mare, em vaig cagar de por. M’expulsen, pensava. La sorpresa va ser que l'home no volia parlar-li del meu comportament, sinó oferir-li un matrimoni de conveniència, que la traguera a ella de les dificultats econòmiques i a ell de la solitud. Pense-ho amb calma, li va dir. Evidentment, no obtingué resposta.

Quan vaig acabar quart, ja treballant, abandoní La Cruz i no deixí allí cap persona amb qui m’haja tornat a relacionar mai. Així ha segut al llarg de totes les etapes de la meua vida. Per on passe faig amistats amb facilitat, em relacione amb fluidessa amb tothom i procure no deixar enemics. Ni amics. A tot estirar una o dos amistats --això sí, allò que es diu amistat (amb majúscules) en cada lloc-- i etapa tancada. D’alguna manera, sempre he acabat fent meu el vers de León Felipe: “pasar por todo una vez, una vez solo y ligero, siempre ligero”.

El meu llibre de qualificacions és per a riure’s ara, 60 anys després; aleshores n’era de pena. Excepte primer de batxiller, tots els anys suspenia tres o quatre al juny i les aprovava al setembre, llevat del Dibuix; aquest s'anava quedant d'un any per l'altre fins al final del batxiller. Quart va ser especialment nefand. Ja havia perdut el poc interès que poguera haver tingut pels estudis. Vaig suspendre sis (de vuit) al juny. Les vaig aprovar al setembre, totes menys la Física i el puto Dibuix de tercer, assignatura que vaig necessitar tres convocatòries més per a traure’m de sobre. Per fi, als 16 anys!, vaig obtenir el títol de Batxiller Elemental.

Llavors sí, llavors potser m’haguera vingut de gust seguir estudiant. Vicente Monrós, el meu primer cap, m’havia encoratjat a fer-ho, i tot i que ja no treballava per a ell, em vaig matricular en cinquè de batxiller. Una altra vegada en el Lluís Vives. Nocturn. Però entre la feina, l’acadèmia de comptabilitat i la falla, gairebé no podia acudir a classe i vaig suspendre tres al juny; i sort que en cinquè no hi havia Dibuix; si no, haurien segut quatre. Ja no torní al setembre.

Ni mai més.