Paco i el 23F

Pili treballava cuidant una nena en una casa de l'avinguda del Port. Jo estava fent una passejada amb Maria. Al carrer de Ramiro de Maeztu, a l’altura d’on estava ‘Primitivo en Ballestas’ --sempre em cridava l’atenció aquell nom--, ens trobem amb Rafa Albert. Molt alterat, li va llevar a Maria –que estava a punt de complir un any-- quasi a estirades la xapeta de 'Nuclear no, gràcies', que portava presa a l’abriguet.

--Estàs boig? Lleva-li això a la xiqueta, què vols que t’enxampen?

Rafa, des que en una manifa la policia li va rebentar un ull d’una pilotada de goma, veia perills i conspiracions per tot arreu. Per això vaig pensar que era una de les seus paranoies. Però quan em va dir que la guàrdia civil havia assaltat el Congrés dels Diputats, vaig anar-me’n a ca ma mare, ja que el pla era esperar que Pili eixira de treballar, a les nou de la nit, sopar allà i en acabant anar-nos a casa nostra.

Vaig telefonar a Pili per assabentar-la i per veure si podia eixir més prompte, per tal d’anar-nos a casa abans que començara el toc de queda que els colpistes havien decretat, però la seu cap no hi era i ella estava sola amb la nena. Així que no quedava una altra que esperar, mirant les notícies en la tele. Maria, entre tant, jugava amb Aitor. En veure’ls tan innocents, aliens a tot, vaig deixar escapar dues llagrimetes. Fou la primera vegada que temia pel futur de ma filla.

Quan es va fer l'hora de l’eixida de Pili ja hi havia toc de queda. Tot i això, vaig anar a recollir-la a la feina amb Maria com a coartada per a botar-me’l. Pensàrem que a un home amb un nadó tan xicotet el més que podien dir-li era que es n’anara cap a casa.

Com vérem l'avinguda del Port molt tranquil·la i sense signes --encara-- d'ocupació militar, vam decidir mantindré el pla inicial: sopar en ca la mare i dormir en casa nostra. Ma mare i les meues germanes van oposar-se, preferien que ens hi quedàrem a dormir. Però, encara que la nostra època cenetista havia acabat, a casa hi havia molt material comprometedor i era aconsellable tornar-hi, malgrat la prohibició expressa de circular per la ciutat.

Al pont de l'Àngel Custodi va ser on vam veure els primers moviments. A banda i banda del pont hi havia alguns nius de metralladora i soldats vigilant. Ens van aturar, se'ns va acostar un soldat, ens va fer el gest de baixar finestreta. La vaig baixar. Va ficar la punta de l'escopeta dins del cotxe. Sense apuntar a ningú, però la va ficar.

--¿On van vostès? ¿No saben que hi ha toc de queda?

--No, no en sabíem res.

--Doncs ho han dit per totes les emissores de ràdio i per la televisió.

--És que venim de viatge i no portem ràdio al cotxe.

Ficà el cap i en veure a Maria adormida als braços de Pili, ens va deixar marxar; no sense advertir-nos que romandre al carrer era perillós.

Malgrat això, --la curiositat podia més que la prudència-- encara decidírem fer un rodeig i no anar per Peris i Valero, que era el camí més curt. En girar a la Gran Via Pili va veure, en la llunyania, un tanc. Acollonats, férem cap a casa sense més dilacions.

Un cop allí vam posar la ràdio i vam començar a apartar qualsevol document, revista, llibre, carnet, insígnia, etc., que poguera comprometre'ns si la bogeria triomfava. Encara que, com ja he dit, la nostra militància en la CNT havia acabat feia temps, en els arxius del sindicat hi havia la nostra filiació.

*****

Un dia de falles del 76 Marisa em va presentar la seua amiga Pili en l’estacioneta del Pont de Fusta.  Jo anava vestit de faller; de faller dels d’aleshores: pantaló i jaqueta negres, camisa blanca amb gorgeres i el faixí blau a la panxa. Eixa és la primera --patètica-- impressió que Pili conserva de mi. Dos anys després ens casaríem, però llavors no ho sabíem encara.

Quan ingressàrem al sindicat encara era clandestí. Calia tocar a la porta d’una planta baixa de l’avinguda de la Constitució --aleshores Ramiro de Ledesma-- i esperar, amb un determinat diari a la mà, a que algú isquera a verificar la nostra puresa de sang anarcosindicalista, per a franquejar-nos el pas. Jo arribí amb Santiago. Dins estaven Marisa i Pili.

Tot i que érem contraris a la legalització del sindicat, perquè ens vèiem venir allò que va venir amb ella: l’acceptació i la integració de les regles de joc d'un sistema que rebutjàvem de pla, acceptàrem democràticament la voluntat majoritària i treballàrem seriosament en la consecució del projecte anarquista; en el qual crèiem.

Cada vesprada, després de la feina, anàvem al sindicat i ens dedicàvem principalment a l’emissió de carnets als nous afiliats, que hi acudien a manta després de la legalització. Ens permetien, motu proprio, desviar cap a altres sindicats a aquells que no sabien què era la CNT --o venien perquè el seu avi hi havia militat en temps de la República-- i pensàvem que estarien millor enquadrats en organitzacions més afins a les seues ideologies i, de pas, no entrebancant en nostres files. Això no era molt de l'agrado d’alguns companys, que pensaven que com més millor. I que no eren altres que aquells que pretenien progressar més en la política que no en el sindicalisme. Quan era precís anàvem a les empreses que es trobaven en conflicte --vagues, tancaments, etc.--, per recolzar els companys en les seues reivindicacions. Vam ser part activa del primer míting que, el 28 de maig del 77, va donar Federica Montseny dins de l’estat espanyol quan tornà de l'exili. En aquests dies d’intensa dedicacio vaig començar a admirar la capacitat de sacrifici i organització de Pili. De fet, en va ser una peça substancial, ja que, a banda del treball previ, en què es deixà la pell, va estar assistint l'anciana des de l’arribada a València fins que va eixir de la plaça de bous de València, on es va dirigir a més de 30.000 persones. També estigué en l'organització del viatge a Barcelona per assistir al míting de Montjuïc, el 2 de juliol d'aquell mateix any. Deu mesos després ens casaríem, però llavors no ho sabíem encara.

Jo mateix vaig ser breument secretari d'organització del Sindicat del Metall. En aquest càrrec, que em posava en contacte amb òrgans més decisoris que el sindicat base, vaig adonar-me que hi havia dues cenetes. Aquella que vam protagonitzar milers de joves entusiasmats amb la utopia anarquista i la que acabarien rebentant arribistes que la van fer servir com a trampolí per a les seues carreres polítiques. Vaig dimitir en la tercera reunió del Comitè Intersindical a que vaig assistir. Mentrestant, aquests individus, molts d’ells quintacolumnistes del PSOE de Felipe --que mai va permetre que res cresquera a la seua esquerra-- progressaven en les files socialistes, en les quals aviat els vam veure ocupant càrrecs en ajuntaments i diputacions. També feixistes i policies encoberts, que s’encarregaven d’agitar la massa i incitar a la violència en les manifestacions, per tal de criminalitzar el moviment obrer i, de pas, fitxar-nos com a elements subversius. Us sona de res de l’actualitat?

Va ser el nostre primer desencant amb el sindicat. I l'inici d'un progressiu aïllament, que va créixer quan ens vam declarar simpatitzants de la FAI. La CNT, aleshores, no només s'havia farcit de socialistes ambiciosos i fatxes boicotejadors; també els cristians groguejaven per allà, abominant de la paraula --i la ideologia-- anarquista.

En agost Santiago, Marisa i jo ens anàrem de viatge per la cornisa cantàbrica. Pili, malgrat, que des que havíem entrat en la CNT, tots quatre érem un equip en el sindicat, i fora d’ell un grup d’amics quasi inseparables, no vingué. En tornar del viatge vaig tallar amb Marisa. Trencat el grup, Pili i jo --ja quasi fora del sindicat-- reforçarem la nostra amistat. Mig any després ens casaríem, però llavors encara no ho sabíem.

*****

Retornem ara a aquella nit del 23-F, la qual passàrem intentant ocultar allò que ens poguera comprometre si tornava a instaurar-s’hi una dictadura. Separàrem allò amb què caldria fer una falla, el què eixiria per la finestra, en cas que ens colpejaren la porta i amagàrem allò que, a pesar de tot, conservaríem.

Amb l’eixida del cap de l’estat imposat pel dictador a fer allò que --si realment haguera volgut salvar la democràcia i no el seu cul-- devia haver fet a les sis de la vesprada, donàrem per tancat l’episodi. Podíem desfer els muntons i conservar els records i fetitxes d'una part de la nostra joventut i de les nostres il·lusions que ens negàvem a perdre; i que no hem perdut: els objectes, dic. Les il·lusions, unes ens les han arrencat a cop de decepcions i d’altres..., per allà dins estan, una mica descolorides, però mantenint l’esperit d’aquella utopia cada vegada més utòpica, però no por això menys desitjable: Ni déu, ni amo, ni patró!

Malilla, set de març de 2021