Paco i l'escola

La meua primera escola va ser la de la senyoreta Angelita. Als quatre anys. El col·legi consistia en una aula per a les nenes i una altra per als nens. No hi havia distinció d'edat ni pla pedagògic ningú. L'objectiu era assimilar el que la senyoreta Angelita podia ensenyar, que devia de ser molt poc, ja què, amb tot just set anys, la bona dona els va dir als meus pares que jo ja havia aconseguit l'objectiu i per tant havia de canviar d'escola. La senyoreta Angelita ens donava llet en pols, del Pla Marshall, a mig matí, i tenia una maquineta de treure punta gegantina a la seua taula; amb ella jugàvem a descobrir Amèrica. Els alumnes més avantatjats formaven tres cercles, que eren la Santa Maria, la Pinta i la Niña, dins de cada cercle anaven els tres primers de la classe, que eren els comandants de cada nau. A mi m'agradava anar en la segona, perquè així era Rodrigo de Triana i podia cridar "tierra a la vista". Els més menuts o endarrerits feien d’indis, els quals formaven un grupet al fons de l'aula, esperant que arribaren els cristians a conquistar-los. No cal dir que a la primera embarcació viatjava Colom, l’almirall. Tan gran honor corresponia al primer de la classe. Quan portaves un temps sent Colom, la senyoreta Angelita considerava que ja estaves a punt per prosperar en la teua educació lluny d'ella i et deixava anar.

I ací em teniu, als set anys acabava de descobrir Amèrica, però em trobava en l'atur educatiu. Així que vaig recalar on don Antonio. No sé si dir a allò escola o simplement lloc on un senyor ens ensenyava, a l'igual que n’Angelita, el poc que sabia. Però, lluny de l’amabilitat d’aquesta, amb molta mala llet. Don Antonio prohibia. Prohibia parlar. Prohibia riure. Si et pixaves, havies de, en absolut silenci, aixecar un dit; dos si et cagaves. Com a resposta mecànica, don Antonio prohibia pixar i cagar; així que no sé a sant de què havia inventat la norma del ditet. El cas és que, un dels dies que vaig arribar a casa pixat, mon pare em va suggerir que, si el professor no em deixava anar a pixar, me la traguera i pixara a l'aula. Si, com era d'esperar, el susdit muntava en còlera i m’agredia verbalment o física --coses ambdues que feia sense vacil·lar--, el pare prometia anar a parlar amb ell. Mai vaig gosar seguir aquesta dràstica recomanació, però segueix semblant-me una meravella l’actitud paterna, donades l’època i les circumstàncies. De totes maneres, alguna conversa degué haver-hi, ja que la següent vegada que vaig arribar pixat a casa va ser l'última. En endavant, quan aixecava el dit, era autoritzat a evacuar al vàter i no als pantalons, i, casualment, tampoc mai vaig tornar amb les orelles ni els palmells de la mà rojos. Dels avantatges d’aquell cau, allò de ser escolanet i tal, ja us he parlat.

Llavors ens vam traslladar a San Blas. Com el curs estava a mitges, aní provisionalment a un cole del que ben cosa poca recorde; pertanyia a l’església del poblat original de San Blas, un caseriu de casetes baixes, pobres, entre les quals hi havia un bar, en què mon pare, de tant en tant, em deixava pagat un xatet de vi i un entrepà de xoriço, per a quan eixíem al pati, el qual, a falta de recinte adequat, gaudíem al mig del carrer. No era l'únic xiquet –de xiquetes, per suposat, ni una-- amb aquest privilegi, el de el vi i l'entrepà; els pares volien homes durs. Com els tocava ser a ells.

La meua generació tingué una molt precoç relació amb l’alcohol. Berenàvem sovint pa amb vi i sucre. A més, si eres dels desganats, com era el meu cas, ens arreaven una copeta de quina, un beuratge a base d'ous crus que, amb corfa i tot, es deixava macerar en suc de llima, sucre i vi (o conyac) fins que els àcids i l’alcohol descomponien l’ou. Al menys aquesta és la recepta que, si fa no fa, feia ma mare. De quina també hi havia industrial; la més famosa, la Quina San Clemente, la qual va popularitzar un dibuix animat, Kinito, amb el famós eslògan: "y da unas ganas de comerrrr”.

El curs 63-64 era el que em tocava fer l'Ingrés de Batxiller, per preparar-ho m’apuntaren a Escuelas Teide, una acadèmia privada del veí barri de Simancas, on tres germans: don Esteban, don Benjamín i un altre, el nom del qual no recorde, repartien llenya a discreció. Sobretot, el tal don Esteban. Quin cabró! A mesura que fallàvem preguntes ens col·locava davant la pissarra; quan hi havia aplegat set o vuit illetrats, passava donant-nos una bufetada a mà oberta i tornava propinant-nos un revés, solia rematar la feina amb un cop de regla a la mà. A mi em va colpejar només una vegada, ja que, quan li vaig explicar el sistema pedagògic del docent al pare, aquest va tornar a aplicar el seu: si torna a posar-te al paretó, li dius que he dit jo que abans parle amb mi. La cara d'ira que va posar el professor en veure que un moniato de nou anys li parava el braç en l'aire abans de rebre l’hòstia em va terroritzar, però, quan li vaig donar l'encàrrec patern, va canviar-me l’hòstia per una hora de genolls. També he de dir que, a partir d’eixe dia, procurí no tornar a fallar ni un riu, ni un afluent, ni un polígon. En descàrrec del tipus cal dir que aquest, si més no, entre hòstia i hòstia, explicava molt bé geografia, història, matemàtiques i totes aquestes coses que s’han de saber, diuen, per a convertir-se en éssers humans de profit.

Al mes de març va morir mon pare. El dia que, després de l'obligada falta a les classes, m’hi vaig incorporar de nou don Esteban em va rebre amb la seua habitual mala bava: a veure quina milonga s'inventa el senyor González per haver faltat tots estos dies... S'ha mort mon pare, diguí intentant no posar-m’hi a plorar. Va fer guardar un minut de silenci a tota la classe i vam prosseguir com si res. Al juny ma mare i mes germanes es van venir a València, per anar preparant el nostre trasllat. A mi em van acollir aquell estiu l’oncle Perico i la tia Chelo, per allò de l'examen, que hagué d’ajornar-se’n al setembre, per raons òbvies. Fou un estiu dur per tothom. Ells ja tenien a Pedro i, pot ser, també a Jorge, i prou estretors econòmics com per a fer-se’n càrrec d’un més, però mai he oblidat l’amor, la dedicació i la generositat amb que em protegiren. Recorde entranyablement la nit en què una otitis ens va tindre desperts a tots tres; jo plorant, Perico consolant-me i la Chelo planxant un drap darrere de l’altre, per tal d’aportar calor a l’oïda perjudicada. Fins i tot, evoque un moment, que vist ara, des de l’estreta òptica de la hiperhigiènica societat actual, pot resultar grinyolant, però que demostra, més aviat, la pèrdua de la solidaritat entre les persones: aquella vesprada anàvem en l'autobús quan em va sobrevenir la primera punxada de la maleïda otitis. Tot l'autobús pendent del xiquet, que udolava de dolor, quan una desconeguda que estava donant el pit al seu nadó, em va agafar pel coll i va vessar en la meua orella la seua tèbia llet per alleujar mon intens patiment. Quan medite sobre tantes coses com he d’agrair a la vida, sempre sorgeixen aquells dies de l’estiu de 1964.

Institut Cardenal Cisneros. Un saló noble, tot de fusta, d'aquests amb estrada per al tribunal i grades per als estudiants. Nens de 10 anys, xicotets, diminuts davant aquells senyors circumspectes, que bombardejaven des de la seua superioritat, física i intel·lectual, a personetes que mai havien parlat en públic i ara havien de demostrar que eren aptes per començar el Batxiller davant seu i davant dels altres examinands. Malgrat la tremolor de cames i els balboteigs, vaig aprovar.

Malilla, dotze de setembre de 2021