Paco i el C.A. Casas Bajas

U dels objectius que ens hem traçat Pili i jo és veure-li fins el cul a la ciutat de València; l'altre és visitar tots els pobles del País Valencià. Tots dos, ho sabem, són gairebé impossibles, però anem avançant. Avui li ha tocat el torn a Benimàmet, una de les pedanies del Cap i Casal.

Benimàmet va néixer, com gairebé tots els pobles del País, com a alqueria musulmana. Benimahabet pot ser fóra el seu primer nom. I com a alqueria de València va romandre fins a 1835 en què va obtenir independència municipal. Aquesta independència només durà 47 anys, ja que València, davant la necessitat d'ampliar el seu perímetre, es va annexionar, en 1882, aquest i altres pobles dels voltants. Ja al segle XX, la proximitat al centre de la capital -amb prou feines una llegua— va convertir Benimàmet en lloc d'esplai per a la burgesia valenciana. D'aquesta manera el poble es va omplir de vil·les i xalets modernistes, dels quals s’hi conserven encara un bon grapat, si bé la piqueta ha arrasat molts altres. El 1996 encara es va intentar reconquistar la independència, però l'empresa no va tenir èxit.

La Volta a peu a Benimàmet solia ser l'última del Circuit de Carreres Populars de València i, per això, el C.A. Casas Bajas aprofitava per fer l’àpat de confraternitat.

Hi hagué una edició en la que, sota la pluja, vaig guanyar a Maxi. No ho ressenye per presumir, si no per l’insòlit del fet. A més, cal aclarir que això passà perquè Maxi arribà un poquet tard a l’eixida. Però ell, amb aqueixa bonhomia i bon humor que li caracteritzen, em va acompanyar, després de l'esmorzarot, al cotxe i un cop allà, ell i els seus fills, Maxi i Marc, (els jarquitos, com els diem afectuosament), em van fer, continuava plovent, el passadís d'honor com a guanyador. Xicotetes coses que es queden al cor per sempre.

La de 2012 fou especial. Havia vingut el meu cunyat (en endavant el Ñao) a córrer i era la primera vegada que Àngela la corria. Vam arribar amb temps de sobres a la Fira de Mostres, on ens donaven els dorsals. Vam estar fent-nos fotos i passejant fins a l'hora de la partida. El Ñao i jo estàvem convalescents de sengles lesions i vam decidir posar-nos a rebuf per, simplement, acabar-la.

Àngela va dir que s'apuntava a córrer amb nosaltres sempre que de veritat el ritme fóra lent. Així vam anar fins a més o menys la meitat de la cursa. El Ñao es començava a trobar bé; jo em sentia fort; Àngela decidí quedar-se amb Emma, a la qual acabàvem d’agafar. Juntes van arribar al Velòdrom Luis Puig, on hi havia la meta. Nosaltres dos, crescudets, vam començar a avançar corredors. A uns cinc-cents metres de meta veníem llançats i passàrem a dos companys d'equip; un veterà, l’altre debutant. Aquest en veure'ns passar: anem per ells; el veterà: a aquests no els agafes tu. Ell sí, ell ens hauria pillat i superat; Paco Clip tenia molta qualitat, però, a l'igual que nosaltres, no venia a les carreres a competir. Nogensmenys, la pretensió del novell ens va esperonar i vam entrar al velòdrom eufòrics. A aquesta eufòria també contribuïa l'espectacularitat de l'arribada: els familiars i amics dels centenars de participants omplien les grades i ens estimulaven amb la seua cridòria mentre fèiem la volta triomfal que calia donar a la pista abans de trepitjar la línia de meta.

Com a continuació teníem sopar, calia posar-se guapos. I allà no hi havia dutxes. Entre els cotxes, auxiliats per Pili i Iratxe, ens quedàrem en conill, ens tiràrem unes botelles d'aigua per sobre, ens eixugàrem com poguèrem, ens posàrem roba seca i neta, ens pentinàrem, ens perfumàrem i ens anàrem al bar més polits que un lliri de platja.

Uns anys abans, en un gir del Pas Ras al Port de València, em vaig creuar amb Maxi. Portava una samarreta de tirants blanca en la que havia estampat el nom del seu poble: Casas Bajas. Vam córrer els deu quilòmetres en les darreres posicions, còmodes, divertint-nos. A l'enfilar els últims metres, l'animador: aquí arriba Maxi, del Casas Bajas. La penya aplaudint i aclamant Maxi. Ell saludant amb absoluta naturalitat. Jo, perplex, no podia imaginar que aquella samarreta seria l’embrió de la major acció publicitària que, n’estic quasi segur, ha experimentat aquell poblet del Racó d’Ademús. Sense que a l’ajuntament li costara un xavo.

Mesos després vaig rebre una samarreta rosa amb la inscripció 'C.A. Casas Bajas' i una nota signada per Maxi: aquí tienes la camiseta de tu equipo. Si quieres, te la pones en las carreras. Allò mateix havia fet amb Alfre, el seu company de despatx. Alfre amb Auxi, la seua dona, i Pepa, la seua cunyada. Auxi amb Montse. Montse amb Emma. Emma amb... La bola creixia i creixia. Els González, sense anar més lluny, vam constituir-hi un fort bastió: Kike, Àngela, Maria, el Ñao -que exhibia per cartagineses terres el nom de Casas Bajas--, Miquel i Lluna han participat en voltes a peu lluint el “rosa casasbajas”, Pili ha vestit la samarreta arreu, en el seu paper de groupie de l'equip.

L'ésser humà tendeix a agrupar-se, a buscar companyia. El grup fa costat, apropa, enforteix, unifica (i reafirma) criteris, obvia les diferències; en resum: dins del grup u se sent estimat i important. Per això, aquell heterogeni grup de gent, que l'únic que teníem en comú era l'afició a córrer, es va convertir en un grup d'amics. Durant uns anys vam ser una pinya. Compartíem entrenaments, voltes a peu, maratons, viatges, hotels, besos i abraçades. Els grups de Facebook i de WhatsApp bullien. Amistats efervescents, que, igual que van pujar es van diluir.

A poc a poc, els abandonaments individuals de la cursa a peu: lesions, edat, fastig... van donar pas a la manca de comunicació en el grup. I és lògic, ja que les converses entre la majoria de les persones de l’equip eren sobre minuts, trajectes, contractures, fisios, etc., i això deixa poc pòsit. Hi va haver, és clar!, una reduïda colla amb la qual hi havia altres afinitats i amb la qual els temes de conversa eren més variats, més íntims. Però també el pas del temps ha dissolt eixe grupet.

A banda de l'afecte amb que recorde aquells anys i a aquelles persones, que, totes!, tant em van ensenyar sobre companyonia, sobre generositat i sobre afany de superació, què ha quedat? Doncs, això: enorme gratitud a l'època i a l’equip i un pòquer d’allò que es poden dir amb propietat amics, amigues; eixes que saps que sempre estaran, per molt de temps que passe sense saber-ne res.

I unes abraçades de riu que (també) la puta pandèmia ens ha furtat.

Malilla, vint-i-set de maig de 2021