Ara que encara me'n recorde

U dels objectius que ens hem traçat Pili i jo és veure-li fins el cul a la ciutat de València; l'altre és visitar tots els pobles del País Valencià. Tots dos, ho sabem, són gairebé impossibles, però anem avançant. Avui li ha tocat el torn a Benimàmet, una de les pedanies del Cap i Casal. Benimàmet va néixer, com gairebé tots els pobles del País, com a alqueria musulmana. Benimahabet pot ser fóra el seu primer nom. I com a alqueria de València va romandre fins a 1835 en què va obtenir independència municipal. Aquesta independència només durà 47 anys, ja que València, davant la necessitat d'ampliar el seu perímetre, es va annexionar, en 1882, aquest i altres pobles dels voltants. Ja al segle XX, la proximitat al centre de la capital -amb prou feines una llegua— va convertir Benimàmet en lloc d'esplai per a la burgesia valenciana. D'aquesta manera el poble es va omplir de vil·les i xalets modernistes, dels quals s’hi conserven encara un bon grapat, si bé la piqueta ha a...

Jo vaig ser campió de Madrid de catecisme(*). Amb un par! Això ocorregué durant la preparació de la catequesi de la primera comunió, és a dir: 1962 o 1963. Llavors anava a l'escola de la Basílica de la Concepció, un cambró ubicat a les dependències del temple, dirigit per don Antonio, un feixista rosegaaltars, que ens amargava la vida, amb les seues consignes pàtries i admonicions cristianes. El tipus tenia el costum de classificar-nos a base de preguntes sorpresa, que feien que pujares un lloc en l'escalafó de la classe si encertaves o et portares una clatellada o un cop de regla si fallaves. Afortunadament, jo sempre estava al grup capdavanter del pilot i això donava dret a assistir a el capellà com a escolanet. En qualsevol moment de la classe podia ocórrer: un enterrament, un bateig o la missa de dotze...; quan el capellà demanava escolans don Antonio li enviava dos o tres. S’hi podia considerar un privilegi i, a més, era divertit, sobretot per que escapàvem del Guantánam...

Alejandro González Lucas va néixer en un petit poble toledà, de la comarca de Torrijos: Paredes de Escalona. Això va ocórrer el 17 de novembre de 1917. Alejandro fou el major dels sis germans que jo he conegut. Sé que hi va haver-ne més, però ignore si eren majors, menors, homes o dones. La seua infància i adolescència van transcórrer al poble. Supose que ajudant a l’avi Gerardo al camp. No vaig conèixer a l'avi altre ofici que el de llaurador; encara que quelcom m'explicava el pare sobre que, de vegades, l'acompanyava a Navalcarnero, Almorox o Torrijos, pot ser que a les fires de bestiar o a vendre, tirant del ramal del ruc, els productes de la collita. Quan esclatà la guerra li van enrolar en el bàndol nacional; formava part d’allò que denominaren ‘ la quinta del biberón ’: quasi xiquets que eren allistats, per un o altre bàndol, per engrossir la massa de carn humana susceptible de matar o ser morta, independentment de les seues idees i dels seus anhels. A mon pare li...

Pili treballava cuidant una nena en una casa de l'avinguda del Port. Jo estava fent una passejada amb Maria. Al carrer de Ramiro de Maeztu, a l’altura d’on estava ‘Primitivo en Ballestas’ --sempre em cridava l’atenció aquell nom--, ens trobem amb Rafa Albert. Molt alterat, li va llevar a Maria –que estava a punt de complir un any-- quasi a estirades la xapeta de 'Nuclear no, gràcies', que portava presa a l’abriguet. --Estàs boig? Lleva-li això a la xiqueta, què vols que t’enxampen? Rafa, des que en una manifa la policia li va rebentar un ull d’una pilotada de goma, veia perills i conspiracions per tot arreu. Per això vaig pensar que era una de les seus paranoies. Però quan em va dir que la guàrdia civil havia assaltat el Congrés dels Diputats, vaig anar-me’n a ca ma mare, ja que el pla era esperar que Pili eixira de treballar, a les nou de la nit, sopar allà i en acabant anar-nos a casa nostra. Vaig telefonar a Pili per assabentar-la i per veure si podia eixir més p...