Ara que encara me'n recorde

Alejandro González Lucas va néixer en un petit poble toledà, de la comarca de Torrijos: Paredes de Escalona. Això va ocórrer el 17 de novembre de 1917. Alejandro fou el major dels sis germans que jo he conegut. Sé que hi va haver-ne més, però ignore si eren majors, menors, homes o dones. La seua infància i adolescència van transcórrer al poble. Supose que ajudant a l’avi Gerardo al camp. No vaig conèixer a l'avi altre ofici que el de llaurador; encara que quelcom m'explicava el pare sobre que, de vegades, l'acompanyava a Navalcarnero, Almorox o Torrijos, pot ser que a les fires de bestiar o a vendre, tirant del ramal del ruc, els productes de la collita. Quan esclatà la guerra li van enrolar en el bàndol nacional; formava part d’allò que denominaren ‘ la quinta del biberón ’: quasi xiquets que eren allistats, per un o altre bàndol, per engrossir la massa de carn humana susceptible de matar o ser morta, independentment de les seues idees i dels seus anhels. A mon pare li...

Pili treballava cuidant una nena en una casa de l'avinguda del Port. Jo estava fent una passejada amb Maria. Al carrer de Ramiro de Maeztu, a l’altura d’on estava ‘Primitivo en Ballestas’ --sempre em cridava l’atenció aquell nom--, ens trobem amb Rafa Albert. Molt alterat, li va llevar a Maria –que estava a punt de complir un any-- quasi a estirades la xapeta de 'Nuclear no, gràcies', que portava presa a l’abriguet. --Estàs boig? Lleva-li això a la xiqueta, què vols que t’enxampen? Rafa, des que en una manifa la policia li va rebentar un ull d’una pilotada de goma, veia perills i conspiracions per tot arreu. Per això vaig pensar que era una de les seus paranoies. Però quan em va dir que la guàrdia civil havia assaltat el Congrés dels Diputats, vaig anar-me’n a ca ma mare, ja que el pla era esperar que Pili eixira de treballar, a les nou de la nit, sopar allà i en acabant anar-nos a casa nostra. Vaig telefonar a Pili per assabentar-la i per veure si podia eixir més p...

Estic preparant unes lentilles. Els llegums són molt socorreguts; els deixes preparats amb hores d'antelació i a l'hora de dinar estan més bons que acabats de fer. Per què han reposat. Després d'esmorzar portaré a Pili a ca Maria. L'arribada de Clara està a la volta de la cantonada i estan posant a punt l'aixovar per què quan arribe el moment no falte res. Així que elles passaran el matí seleccionant robeta, planxant, doblegant i col·locant-la. Prendré el te amb elles i marxaré cap a la biblioteca d'Humanitats, a retornar un llibre i a pillar dos més. Després recolliré a Pili i ens vindrem a casa. Per això estic guisant les lentilles a les vuit del matí, per poder anar-nos-en tranquil·lament, sense presses per haver de fer el menjar en tornar-hi. Mentre l’àpat bullia, he reconstruït el meu record més antic, el primer que veig amb certa nitidesa. Té a veure amb lentilles. La imatge és, si fa no fa, aquesta: estic, amb una mica més de dos anys, poc menys que a...

El quart dia del viatge a Nova York vam anar a passejar per Central Park, vam entrar també al Guggenheim. Després ens acostàrem al memorial a John Lennon i des d'allí al Dakota, l'edifici aquest que diuen que està maleït, on el van assassinar. Estava tot molt vigilat, a poca pena et podies apropar a la porta. I fer una foto ja era de nota. Tants turistes acabem per fer odiós qualsevol monument o lloc. Per cert, que estant allà vam veure com eixia una dona molt menuda amagada entre 3 o 4 goril·les, que la van ficar a coll en un Rolls i va eixir disparat. Ens va fer il·lusió creure que havíem vist la malvadíssima Yoko Ono, il·lusions de turistes, ja veus. A un pas del Dakota hi havia una BBQ, un lloc d'aquests typically american , decorat amb calaveres d'animals, com les que es veuen en les pel·lis als deserts, música country i cambrers abillats a la texana transportant, amb una sola mà, safates d'un metre de diàmetre plenes de carnassa, que devien pesar una tona. V...