Ara que encara me'n recorde

Primer de batxiller vaig seguir cursant-lo en les Escoles Teide, les de don Esteban i els seus germans. Pareix que, al tractar amb futurs batxillers la cosa, quant al maltractament físic, s’hi anava suavitzant una mica. Poca història. Vaig aprovar en juny. Tot menys el dibuix, assignatura que tampoc vaig aprovar en setembre i que significà el vertader mur en els meus anys de batxillerat: sempre passava el curs arrossegant el dibuix del curs anterior. Segon vaig fer-ho a l'Institut Lluís Vives, ja a València. Calia formar al preciós claustre de l'antic convent d’agustins i cantar el 'Cara al sol' tots els matins abans d'entrar a l'aula. D’aqueix curs no recorde cap company, és més, no recorde quasi cap moment. Esforçant-me’n, puc entreveure els partits de futbol al pati, amb balons fets amb les fulles del diari on ens havien embolicat els entrepans de l’esmorzar, i, també, com amagàvem entre les branques de la buguenvíl·lia que voltava l’edifici les restes dels

La meua primera escola va ser la de la senyoreta Angelita. Als quatre anys. El col·legi consistia en una aula per a les nenes i una altra per als nens. No hi havia distinció d'edat ni pla pedagògic ningú. L'objectiu era assimilar el que la senyoreta Angelita podia ensenyar, que devia de ser molt poc, ja què, amb tot just set anys, la bona dona els va dir als meus pares que jo ja havia aconseguit l'objectiu i per tant havia de canviar d'escola. La senyoreta Angelita ens donava llet en pols, del Pla Marshall, a mig matí, i tenia una maquineta de treure punta gegantina a la seua taula; amb ella jugàvem a descobrir Amèrica. Els alumnes més avantatjats formaven tres cercles, que eren la Santa Maria, la Pinta i la Niña, dins de cada cercle anaven els tres primers de la classe, que eren els comandants de cada nau. A mi m'agradava anar en la segona, perquè així era Rodrigo de Triana i podia cridar " tierra a la vista ". Els més menuts o endarrerits feien d’indis,

U dels objectius que ens hem traçat Pili i jo és veure-li fins el cul a la ciutat de València; l'altre és visitar tots els pobles del País Valencià. Tots dos, ho sabem, són gairebé impossibles, però anem avançant. Avui li ha tocat el torn a Benimàmet, una de les pedanies del Cap i Casal. Benimàmet va néixer, com gairebé tots els pobles del País, com a alqueria musulmana. Benimahabet pot ser fóra el seu primer nom. I com a alqueria de València va romandre fins a 1835 en què va obtenir independència municipal. Aquesta independència només durà 47 anys, ja que València, davant la necessitat d'ampliar el seu perímetre, es va annexionar, en 1882, aquest i altres pobles dels voltants. Ja al segle XX, la proximitat al centre de la capital -amb prou feines una llegua— va convertir Benimàmet en lloc d'esplai per a la burgesia valenciana. D'aquesta manera el poble es va omplir de vil·les i xalets modernistes, dels quals s’hi conserven encara un bon grapat, si bé la piqueta ha a

Jo vaig ser campió de Madrid de catecisme(*). Amb un par! Això ocorregué durant la preparació de la catequesi de la primera comunió, és a dir: 1962 o 1963. Llavors anava a l'escola de la Basílica de la Concepció, un cambró ubicat a les dependències del temple, dirigit per don Antonio, un feixista rosegaaltars, que ens amargava la vida, amb les seues consignes pàtries i admonicions cristianes. El tipus tenia el costum de classificar-nos a base de preguntes sorpresa, que feien que pujares un lloc en l'escalafó de la classe si encertaves o et portares una clatellada o un cop de regla si fallaves. Afortunadament, jo sempre estava al grup capdavanter del pilot i això donava dret a assistir a el capellà com a escolanet. En qualsevol moment de la classe podia ocórrer: un enterrament, un bateig o la missa de dotze...; quan el capellà demanava escolans don Antonio li enviava dos o tres. S’hi podia considerar un privilegi i, a més, era divertit, sobretot per que escapàvem del Guantánam