Ara que encara me'n recorde

El quart dia del viatge a Nova York vam anar a passejar per Central Park, vam entrar també al Guggenheim. Després ens acostàrem al memorial a John Lennon i des d'allí al Dakota, l'edifici aquest que diuen que està maleït, on el van assassinar. Estava tot molt vigilat, a poca pena et podies apropar a la porta. I fer una foto ja era de nota. Tants turistes acabem per fer odiós qualsevol monument o lloc. Per cert, que estant allà vam veure com eixia una dona molt menuda amagada entre 3 o 4 goril·les, que la van ficar a coll en un Rolls i va eixir disparat. Ens va fer il·lusió creure que havíem vist la malvadíssima Yoko Ono, il·lusions de turistes, ja veus. A un pas del Dakota hi havia una BBQ, un lloc d'aquests typically american , decorat amb calaveres d'animals, com les que es veuen en les pel·lis als deserts, música country i cambrers abillats a la texana transportant, amb una sola mà, safates d'un metre de diàmetre plenes de carnassa, que devien pesar una tona. V...

Com diu Pili, sóc de bufes; és a dir: agafe una afició i ja només visc per i per a ella. Així m'ha passat amb la fotografia, amb les carreres, amb la lectura, amb les teràpies, amb l'escriptura i amb les mil empreses que un caràcter curiós i una formació insuficient --per l'època i les circumstàncies que van envoltar la meua infància / adolescència - m'han dut a emprendre. Segurament per això, el 2012, unflat de supèrbia pels comentaris que la gent feia sobre els meus relats i una frase recurrent d'aquells comentaris: "segueix escrivint, que tens molt per contar", vaig decidir iniciar unes memòries. Tenia 55 anys i efectivament molt per explicar, però d'aquí a estar llest i preparat per escriure unes memòries hi ha un abisme. Encara no podia parlar de Miquel, ni de Lluna, dos dels esdeveniments més importants de la meua vida - ni tan sols ara, huit anys després puc, encara, parlar de Clara--, encara no m'havia jubilat, Àngela no s'havia casat...