Molt que contar

Com diu Pili, sóc de bufes; és a dir: agafe una afició i ja només visc per i per a ella. Així m'ha passat amb la fotografia, amb les carreres, amb la lectura, amb les teràpies, amb l'escriptura i amb les mil empreses que un caràcter curiós i una formació insuficient --per l'època i les circumstàncies que van envoltar la meua infància / adolescència - m'han dut a emprendre.

Segurament per això, el 2012, unflat de supèrbia pels comentaris que la gent feia sobre els meus relats i una frase recurrent d'aquells comentaris: "segueix escrivint, que tens molt per contar", vaig decidir iniciar unes memòries. Tenia 55 anys i efectivament molt per explicar, però d'aquí a estar llest i preparat per escriure unes memòries hi ha un abisme.

Encara no podia parlar de Miquel, ni de Lluna, dos dels esdeveniments més importants de la meua vida - ni tan sols ara, huit anys després puc, encara, parlar de Clara--, encara no m'havia jubilat, Àngela no s'havia casat i ja s'ha separat, Maria seguia allà, Pili estava sana, tot i que ja donava avisos de que alguna cosa no hi anava bé, i podíem anar i vindre pel món al nostre gust.

En fi, que escriure unes memòries resultava una pedanteria que vaig abandonar un any després, a l'altura del moment en què vaig conèixer a Pili i ens vam casar, el 1978. Vaig seguir prenent, però, notes i suggeriments per a presumptes ampliacions. I ara, que ja comence a declinar i sí que tinc edat d'escriure memòries, m’estime més explicar vivències. És a dir, passe d’autobiògraf a abuelo Cebolleta, espai en què em menege més còmodament.

Per aquell temps, un dels motius que em va decidir a deixar les memòries va ser veure que no era prou valent ni honest si no plasmava fets i, sobretot, relacions personals a l'hora de narrar la meua vida. Afortunadament no ho vaig fer. Llig sovint això de que tal o qual autora, director, actriu o cantant ha despullat la seua ànima en públic i em pregunte quina necessitat hi ha de torturar i torturar-se explicant-li a tothom les teues misèries. Hi haurà qui ho necessite, qui ajudarà a altres en fer-ho, no ho dubte i ho respecte. Però en el meu cas, les meues merdes preferisc menjar-me-les jo a soletes. Les meues relacions amb les persones són les que són i em trobe a gust sense necessitat d’estar escopint a la gent a la cara els emvasdir i els emvasfer de fa mil dos-cents anys. Hipocresia?, pot ser, però em ve més de gust anomenar-lo manual de convivència. Em rebenten les persones que sempre van amb la sinceritat per bandera. Si tots fórem tan sincers, la humanitat s'hauria extingit fa mil·lennis.

Però allò d'escriure seguisc portant-lo a dins. Ho necessite. I m'agrada compartir el que escric, per què si no, quin sentit té?. És allò de si l'arbre fa soroll o no quan cau en un bosc en el qual no hi ha ningú. No és vanitat, no ho crec; tot i que la vanitat sembla ser inherent a l'ésser humà i treure-se-la de sobre és un treball de budes. I la veritat, això de meditar i fer-se estoic està molt bé: pacifica la ment, relaxa el cos, il·lumina l'ànima, et fa (crec) millor persona i tot això, però levitar tampoc és el meu objectiu. Així que, si és vanitat, que ho siga, tant s’hi val.

El que ja no faig és enviar coses a concursos, almenys compulsivament, com fa anys. En això sí que veig una mica més de necessitat de reconeixement, de premis, de prestigi ... de vanitat, en una paraula. A més, opine que al voltant d'aquest món dels concursos hi ha molta trampa.  Però d’aqueix tema ja en parlarem tranquil·lament en altra ocasió.

Deia que escriure és per a mi una tasca distreta i alliberadora, però que escriure per a mi mateix em sembla un onanisme intel·lectual sense orgasme. I com ja no pense concursar, ni escriure memòries, ni publicar llibres, ni res que em supose obligació, estrès o ansietat, doncs he obert aquest bloc i que ho llegisca qui vulga.

Ja vaig obrir i vaig tancar u fa anys. En aquell penjava relats de qualsevol tipus; coses que després enviava o no a concursos depenent dels comentaris que rebia. És a dir: el feia servir com una mena de relatòmetre. Aquest serà més personal. Es nodrirà dels meus records momentanis i de tots aquells apunts que vaig prendre quan, i des de, l'intent d'aquelles memòries que vaig deixar caure en l'oblit.

A mi em serviran en tots els aspectes que he enumerat. Si a algú més li fan somriure o recordar i compartir el record, tindré un instant de felicitat i si no, doncs això.

Malilla (L’Horta) 23 de gener de 2021